​El classisme musical

​El classicisme en música, correspon aproximadament a la música composta entre els anys 1750 i el 1820, amb superposicions considerables als dos extrems amb la música dels períodes precedent, el barroc musical, i posterior, el romanticisme musical. Ès una època de predomini de la ment, del pensament racional ( la Il·lustració), de la forma més que no pas del contingut.

Els compositors més destacats són Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven i Franz Schubert.

​

En el transcurs del segle XVIII, la noblesa esdevingué principal mecenes de la música instrumental i origen del creixent gust per l'òpera buffa. Això va comportar canvis en la forma d'interpretar la música com ara la reducció en la importància del baix continu o la tendència cap a l'ús de grups instrumentals estàndards. En el món barroc, instruments addicionals podien ser opcionalment afegits al continu; en el món clàssic, totes les parts estaven indicades per a ser interpretades amb instruments i la paraula obbligato es va convertir en redundant.

Característiques que defineixen la música del Classicisme

​Segons el musicòleg Charles Rosen, el classicisme musical engloba les característiques  que comparteixen Haydn, Mozart i Beethoven (tot i que aquest últim compositor inicia la transició cal al romanticisme).

​

La música es considera un entreteniment social, música galant, i els compositors busquen la moderació, l'ordre, el bon gust, l'elegància i l'expressió sense perdre mai la mesura.

​

El contrast en la música clàssica (entre temes, tonalitats, tempos, moviments...) crea la tensió necessària per al desenvolupament del discurs musical, que es resoldrà en un repòs (distensió).

​

En el llenguatge popular sovint es confon el terme música clàssica amb música culta. La música clàssica és culta, però no tota la música culta és clàssica.

​

Les característiques musicals són:

​Gènere

• ​Música pura (sense cap significat extramusical), música per la música, proporció, bellesa. Música caracteritzada per la gràcia, objectivitat i elegància formal, música "galant".

• Música dramàtica (amb argument i representació): òpera.

• Predomini de la música profana per sobre de la religiosa.

​Melodia

​És l'element predominant. Ha de ser:​

• Senzilla, fàcil de seguir i recordar, amb pocs ornaments.

• Amb una estructura molt clara i equilibrada (simetria). Frases musicals quadrades, generalment de 8 compassos, dividides moltes vegades en dos períodes iguals ( de 4 compassos cadascun); a la vegada, cada període queda dividit en dos subperíodes de 2 compassos cadascun, fins a arribar a l'element més petit, que anomenem motiu. Les frases se separen les unes de les altres per cadències.

​Ritme

​A la partitura s'escriuen totes les indicacions agògiques (de caràcter, tempo, intensitat,...). Predomina el caràcter lleuger, optimista i lluminós. El compositor i director de l'orquestra de Mannheim, Stamitz, va ser el primer d'utilitzar els reguladors: crescendo i diminuendo.

Una crònica de l'època escrita per J.F. Reichardt l'any 1774 ens parla de l'efecte que causa en el públic els reguladors d'intensitat: "[..] El públic es va anar aixecant a poc a poc dels seus seients amb el crescendo i no va gosar respirar de nou fins que va arribar el diminuendo, moment en què es varen adonar que estaven totalment desalentats. Jo mateix he pogut comprovar aquest efecte a Mannheim."

​Harmonia

• ​Llenguatge plenament tonal.

• Les obres comencen amb la tonalitat principal (tònica) i modulen (viatgen) cap a altres tonalitats (properes en el cicle de quintes). Aquest allunyament del centre tonal crea tensió i la tornada a la tònica aporta la distensió. Sovint els compositors jugaven amb les expectatives del públic retardant l'arribada a la tònica final i augmentant d'aquesta manera el desig del públic de sentir-la.

​Textura: Textura polifònica

• ​Melodia acompanyada: ús del baix d'Alberti, amb acords arpegiats. Desaparició del baix continu.​

• Homofonia: predomina la verticalitat, l'obra es construeix a partir d'acords.

• Contrapuntística: és la menys habitual. En els darrers anys del classicisme, Mozart i Beethoven van interessar-se molt per l'obra de J.S. Bach.

​

"Per fi he trobat la manera d'aprendre coses noves." Paraules de Mozart quan va descobrir la música de Bach.

​Forma

• ​El discurs musical s'aconsegueix amb un nou procediment: l'elaboració temàtica-motívica, que substitueix  el dens teixit contrapuntístic del darrer barroc.

• Els motius que formen els diferents temes són la base del desenvolupament de les obres clàssiques.

​Timbre

• ​Predomina la música instrumental per sobre de la vocal.